Semblava, i pot semblar encara ara, un fet sense cap transcendència ni una. Pels voltants de Son Banya havia estat trobat el cadàver d'un home jove sense identificar. L'únic que s'havia arribat a saber-ne era que es tractava d'un nordafricà, que havia consumit drogues i que no tenia cap familiar a Mallorca.

    Això succeïa a l’estiu de l'any 1996. Tot allò que va passar amb aquest cadàver resultaria del tot increïble per a aquest diputat que signa aquest escrit, si no fos perquè  ho va voler seguir ben de prop fins a les darreres conseqüències. Aleshores s'exercia com a membre del Consell d'Administració de l'Empresa Funerària Municipal de Palma.

    El cadàver d’aquest nordafricà fou incinerat erròniament enlloc d’un altre!

    Les cendres d'aquest jove nordafricà sense família varen ser traslladades a Suècia, en una d'aquelles maniobres més macabres que hom es pugui imaginar: se les havia confós amb les d'un home nòrdic que havia mort aquells mateixos dies a Mallorca. Quin paper per devers Suècia! Allò que no s'havia detectat aquí a l'illa, ho descobriren totd’una allà els suecs: s'evidenciava ben a les clares que no es tractava de cap despulla de cap home que fos suec!

    Posteriorment aquestes mateixes cendres, un cop retornades a Mallorca,  varen ser remeses al Marroc. No aconseguiren passar més enllà de la frontera i altre pic cap a Mallorca. Quins viatges en ser mort!

    Amb el capritxós desig de sortir en defensa d'aquesta persona anònima, vaig tenir la gran sort, la immensa bona sort de contactar amb un missèr mallorquí excel·lent, abocat de ple a la defensa de "causes perdudes", infatigable protector dels drets humans i gens ni mica delitós d'aferrar-se a l'enriquiment econòmic que pot arribar a comportar l'exercici d'aital ocupació professional.

    Aquest bon missèr, i més bona persona encara, volgué prendre's com un assumpte molt personal la defensa d'aquest cas anònim desvalgut. I totd'una s'hi posà a fer feina de valent.

    Calia identificar el difunt: en trobà la família pel Marroc. Calia conèixer els ets i uts de la desfeta: recaptà informació d'instàncies públiques. Calia fixar les estratègies a seguir: ho posà en mans dels tribunals.

    Des dels inicis, tot això havia de comportar molt clarament la denúncia explícita de l'empresa funerària municipal  de Palma i de l'institut anatòmic forense com a responsables directes de malmenades i maltractes evidents. Dues instàncies tan i tan "públiques" que, massa avesades a tractar diàriament restes mortals, poden arribar a convertir un cas "privat" com aquest en simple i anònim burot d'un número malgarbat amb gran rutina.

    Només la constància persistent d'un bon missèr ha pogut amb la grossa maquinària burocràtico-administrativa que amara les més variades, poderoses i complexes grans instàncies judicials, ministerials, municipals.

    És d'admirar i, en aquest cas, molt de lloar la valuosa dedicació professional d'un bon missèr. La primera passa ha estat donada: sentència ferma que proclama i reconeix com a error greu institucional el tractament inadequat de les restes d'un difunt.

    Caldrà fer més passes encara ara...

    Però amb la sentència 484/2000 del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, de dia 16 de juny, dia emblemàtic per als meus companys de promoció de l’any 68, s’ha marcat una bona fita històrica en l’administració de justícia a les nostres illes.

    El guanyador del plet és mort, una persona anònima, nordafricana d’origen, desconeguda a Mallorca, jove sense recursos ni familiars ni amics propers. Però ha guanyat el plet i la raó: això no es fa així, ni amb cap cadàver, mai!

    Qui perd el plet no és ningú més que l’Ajuntament de Palma.

    Amb quatre punts molt breus eixa sentència obre, si més no, una petita encletxa i deixa empesa una porta a l’esperança de tantíssima gent exclosa de la nostra societat mallorquina benestant.

    Esdevé una petita retxillera per on penetra una mica més de llum que hi permet besllumar en aquests casos un augment en el crèdit ciutadà cap a instàncies oficials encarregades d’administrar la justícia a tot arreu. S’hi recupera un prestigi esmaperdut.

    I tot, gràcies a la feina infatigable d’un missèr que un bon dia es proposà fer-se seva, com a pròpia, aquesta causa amb la defensa solitària d’un germà que vengué a morir aquí a Mallorca ben tot sol i com un nordafricà.

    Val la pena haver fet seva aquesta causa que semblava ben “perduda” per endavant

     Palma, 21 de juny de 2000.

 

Cecili Buele i Ramis
Diputat del PSM-Entesa Nacionalista
al Parlament de les Illes Balears