El lector de Diari de Balears pot ser qualsevol persona interessada per les noticies que es produeixen quotidianament a la nostra comunitat autònoma, a I'Estat i al món. Aquest és el seu horitzó màxim de creixement -com el de qualsevol diari. Dit això, no podem obviar el fet que és la generació que ara gira al voltant dels trenta anys la que presenta un major nombre de persones habituades a llegir en català i que demanen una anàlisi de la realitat feta a partir dels nostres punts de vista. Aquesta gent integra el sector demogràfic que el doctor Bartomeu Barceló ha batiat amb el terme "nous mallorquins".

Nascuts ja dins les Balears opulentes, postrurals cosmopolites del boom turístic, els únics coneixements que tenen del franquisme són escolars; escolars en el sentit que l'únic tram de la dictadura que visqueren -la transició a la democràcia- els agafa a la primera adolescència. No corregueren davant els grisos demanant llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, però varen ser els primers beneficiaris de l'obertura que aquesta etapa va representar: el fet que puguin llegir sense gaire esforços en català en seria una bona prova. Anaren a la Universitat, a l'Espanya del felipisme, de la "movida", als anys dolços de l'especulació i dels doblers fàcils i de l'adequació del país a les maneres europees. L'entrada a la vida més o manco adulta s'ha produït per a ells en plena crisi econòmica, etc., etc., etc.

Si la sortida del primer diari en català de la història de les Balears va estar lligada de forma molt directa a la seva existència, també era ben lògic que volguéssim celebrar amb ells l'aniversari. Però, per què uns pintors i no qualsevol altre col·lectiu? Perquè pensam que duen a terme la seva tasca en unes condicions molt especials. S'enfronten als problemes del que podríem dir "la normalitat".

He escrit abans que, tot i no haver estat directament involucrada en la transició, aquesta generació en va ser la primera beneficiaria. Convindrà que ho expliqui, si més no, perquè ens facem càrrec de les coordenades en què treballen els pintors d'aquesta mostra. No s'han trobat amb l'ambient hostil a les propostes de l'art contemporani amb què es veieren obligats a lluitar els seus germans majors. Progressivament, els mallorquins, els menorquins i els eivissencs ens hem anant obrint a les "noves" formes d'entendre la plàstica, fins a un punt que, avui en dia, els "marginats" dels circuits institucionals són els pintors d'oliveres i de postes de sol. Fixau-vos com han desaparegut els bel·licosos grups de variada denominació que animaren el panorama cultural dels anys setanta amb l'heroic propòsit de rompre esquemes, d'obrir horitzons, de renovar el gust, de provocar. I, si han desaparegut, és, potser, perquè no són ¡a necessaris. Aquests pintors han pogut treballar en ambient de relativa normalitat, sense cercar epater, desenvolupant un ofici que té com a única justificació els seus resultats. I de la mateixa manera que s'han esfondrar les barreres per a la nova plàstica, també han desaparegut les tendències dominants i les alternatives definitives. L'eclecticisme impera, perquè l'espai és ample i cadascú pot fer el que vol. Però no tot és un camí de roses per a aquests pintors. Als anys d'obscurantisme, en seguiren uns altres d'eruptius, on transitàrem del rebuig al més absolut encantament. Eren els vuitanta, el moment en què els creadors que ara han passat la quarantena tingueren a l'abast un mercat enfollit que comprava a preus astronòmics qualsevol cosa que sortia i una crítica que expedia certificats de genialitat amb una rapidesa extraordinària. L'experiència, i no tan sols la crisi econòmica ens han vacunat contra els excessos.

Ara, en una situació de relativa tranquil·litat, qui continua dedicant-se a la pintura ha de tenir allò que abans es deia "vocació", perquè no troba ni perspectives d'enriquiment fàcil ni coartades ideològiques. Després de la gernació d'artistes plàstics de la dècada passada, qui coneix un nombre raonable d'artistes plàstics amb l'edat dels que ara presentam? Algú podria pensar -i no aniria totalment equivocat- que és un signe dels temps, que l'entrada plena als circuits artístics, com l'emancipació de la família, s'ha vist notablement endarrerida. L'explicació possiblement rauria en una anàlisi de la situació del mercat.

De tota manera, aquests pintors són cridats a protagonitzar el panorama artístic del nou segle. Com Diari de Balears, tot i els sòlids resultats presents, són, sobretot, un projecte ple de futur. No els hem triat pensant que són els millors, sinó perquè estan entre els millors i encara no han rebut una consagració definitiva. Estam segurs que en qualsevol altra antologia un bon nombre d'ells també hi seria i en tenim un bon exemple a la mostra Arxipèlags, que organitza l'Obra Social i Cultural de Sa Nostra. Amb més temps i més espai hauríem augmentat el nombre de seleccionats. Volem que quedi clar que no assenyalam el que serà el futur, ni qui serà la revelació d'aquest futur. Simplement oferim una mostra plural del que fan els pintors del segle que ha d'entrar.
 

Bartomeu Picornell