SERAFÍ PITARRA / FREDERIC SOLER
 


     Vida i obra
     Bibliografia
 

Muntatge Don Jaume el Conquistador 1997

Muntatge Don Jaume el Conquistador 2008

     Una altra pàgina   

Vida i obra

Barcelona, 1839-1895.
Neix a Barcelona, fill de mare maonesa i de pare barceloní, fuster, que morí jove; ell anà a viure amb un oncle. 

"L'ambient que Soler viu durant els primers anys de la seva jovenesa és el de la menestralia urbana [fusters, rellotgers...], hereva d'una tradició popular molt rica, i apassionada, almenys des de mitjan segle XVIII, per les representacions teatrals. Aquestes representacions són fetes en cases particulars -funcions de "sala i alcova"-, o en petits teatres pertanyents a societats privades, on són posats en escena sainets" 
(Fàbregas, Xavier. "Frederic Soler, entre la menestralia i la burgesia" dins Aproximació   )

"Els "tallers" són, en aquest moment, una mena de pisos francs llogats per diversos joves, amb inclinacions intel.lectuals o senzillament propensos a la bohèmia; hom hi recita, hi canta, hi pinta, hi fa representacions de teatre, hi balla, hi discuteix.  [També aquí, malgrat l'estretor de l'espai, s'hi fan petites representacions de teatre de caràcter paròdic, per a gaudi d'amics i coneguts].Soler escriu les seves primeres peces teatrals amb destinació a aquests centres: el seu famós Jaume el Conquistador".  "La desmitificació del més popular dels reis medievals, quan la burgesia barcelonina començava d'empènyer cap a una situació semblant a la del sant patró laic o de "pare de la pàtria", és molt significativa." 
L'engendrament de don Jaume. Va fer desaparèixer Les temptacions de Sant antoni. "Durant la guerra imperialista que Espanya mena contra el Marroc, Soler pren una actitud ridiculitzadora, oposada a la que pren la burgesia catalana [...] Així, al Liceu Josep Anton Ferrer i Fernàndez estrena les peces d'exaltació militar A l'Àfrica, minyons!, Ja hi van a l'Àfrica, Minyons ja hi som! i Ja tornen! , que Frederic Soler estrafà a La botifarra de la llibertat i Les píndoles de Holloway o la pau d'Espanya." A La butifarra de la llibertat, Pere, Pau i Ambròs són presoners dels moros, que els volen matar. Senten que el general espanyol ha perdut un dit a la batalla i que l'emperador moro donaria el que fos per tenir-lo, i menjar-se'l. Ambròs du una botifarra, i té la pensada de dir-li que és el dit del general. Els dóna la llibertat i els carrega de diners. Les píndoles de Holloway són unes píndoles per anar de ventre. Ambròs, que és assistent del general Quim (Prim) quan Muley (germà de l'emperador de la botifarra) hi va a fer tractes de pau que no arriben enlloc, n'hi posa dins el cafè. L'envien a la guerra, torna victoriós i Muley ve a signar la pau sense condicions i li explica que ha perdut perquè s'ha hagut d'aturar a un racó a fer les feines i els soldats s'han pensat que es moria i s'han esporuguit. Conté una paròdia de Calderon de la Barca: [...] Naix lo burro i quan les mosques / li van a picar el trasero / a cops de cua amb salero / els xafa a totes les closques; / per més que sigui a les fosques / les mata i queda venjat / deixant d'eix modo provat / que la picor no li agrada / i jo amb causa més sagrada / m'haig de quedar humiliat. [...] 
"La paròdia esdevé l'aportació més original de Soler al nostre teatre. Enfront d'una escena oficial protegida per les lleis de l'Estat i representat indefectiblement en llengua castellana, la resposta del teatre català adopta unes formes crítiques i converteix l'escarni en un postulat dramàtic." 
"La primera estrena pública de Soler es produeix el 1864, al Teatre Odeon, amb L'esquella de la torratxa [...] paròdia d'un drama romàntic que era prou conegut del públic  barceloní, La campana de la Almudaina, escrit en castellà pel mallorquí Joan Palou i Coll; és una crítica contra el caciquisme." 
"De 1864 a 1866 l'activitat de Frederic Soler és extraordinària [...] Les seves peces disseccionen els drames de més èxit." "Amb tot, Soler s'allibera del peu forçat de la paròdia en els dos textos més importants d'aquesta etapa: El castell dels Tres Dragons (1865) i Els herois i les grandeses (1866). En tot cas aquestes comèdies no són paròdia d'un drama popularitzat, sinó paròdia d'un gènere." "Però no tot el teatre escrit per Soler en aquesta època cau dins el gènere paròdic. Soler enceta també la seva producció de sainets costumistes" (El pla de la Boqueria o el rovell de l'ou, La festa del barri, Els càntirs de Vilafranca, La fira de Sant Genís...) (En aquesta mateixa època destaquen Eduard Vidal, que tendirà posteriorment al melodrama -Tal faràs, tal trobaràs- i Condrad Roure, autor de comedietes entretingudes. 

"A La Gata s'hi havien donat cita algunes persones decidides a eixamplar l'àmbit del teatre barceloní" Soler, Lleó Fontova, actor i Joaquim Dimas actuaven a l'Odeon, però es traslladaren al Romea. 
Eduard Vidal, que com ell abans escrivia paròdies, va tenir un gran èxit amb Tal faràs, tal trobaràs; "la decisió de deixar la paròdia per tal de dedicar-se a escriure uns drames semblants als que havia parodiat, Soler la degué prendre molt poc després de l'estrena de  Tal faràs, tal trobaràs" "ben aviat s'integra als estaments burgesos per la doble via del matrimoni i dels jocs Florals" (s'hi presentava amb cal.ligrafies altres perquè no li coneguessin la lletra), 
"Frederic Soler era una persona reticent que no podia sofrir de veure's postergada. El seu caràcter, a mesura que els anys passaren, es tornà més desconfiat, més repelós. El jove que havia triomfat als "tallers" amb els seus acudits i les seves peces "brutes", que s'havia convertit en un intel.lectual admirat a causa de la seva actitud iconoclasta, sarcàstica, enfront els valors acceptats per l'stablishment, ara es disposava a ésser-hi admès. A ésser-hi admès amb tots els honors. I amb la seva prodigiosa facilitat per a rimar, per dibuixar un paisatge o un personatge amb quatre pinzellades, Soler assaltà, i conquerí, el reducte dels Jocs Florals, i oferí a la burgesia barcelonina el teatre que desitjava." 
"D'altra banda Soler havia efectuat una escalada social: el seu casament amb la filla del senyor Bernat de les Cases, que tenia negocis importants dins el ram de l'espectacle, i dins el ram dels terrenys, al Passeig de Gràcia, li havia obert les portes de la gent respectable. Per al comediògraf l'hora de la integració havia arribat: ell la desitjava i tota una classe social li allargava la mà." "La llàstima d'aquest matrimoni d'interès entre l'escriptor i la classe social que fins llavors havia satiritzat fou que l'escriptor, Soler, féu tota mena de concessions sense demanar res a canvi." i va fer un drama romàntic a la manera de Zorrilla i d'altres "els mateixos autors que Soler havia estrafet i ridiculitzat a penes un any enrera. El fill pròdig tornava a la cleda, hom no podia demanar una joia més gran. Però el teatre català, degut al gran prestigi acumulat per Soler, restaria encallat."
Així comença l'època dels drames semblants als que havia parodiat. Comença Frederic Soler. Pitarra dissol "La gata" i Soler funda el "Teatre català", que s'instal.larà al Romea, del qual es farà empresari. 
"l'estrena d'aquest drama assenyala la fi de la línia més agosarada que el nostre teatre havia experimentat; la renúncia, per tant, d'una dramatúrgia capaç de posar els valors de la cultura burgesa constrastats amb la realitat social, tot desenvolupant una alternativa crítica." 
 

"La nova etapa de Soler s'inicia amb l'estrena de Les joies de la Roser (1866)" (la catalanitat hi és una categoria sentimental, no una categoria política; fou un èxit total). "l'escriptor inicia una ràpida marxa cap al conservadorisme que cada cop l'identifica més amb els interessos de la classe dirigent. Aquest procés és ben visible si resseguim les obres que estrena de 1868 a 1873. En efecte, arran de la Revolució de Setembre aprova el destronament d'Isabel II i l'acció de Prim a L'últim rei de Magnòlia (1868); però davant la incertesa de la situació, i sobretot a partir de la proclamació de la República, aboga pel retorn d'una força rectora que garanteixi l'ordre, aboga, en definitiva, per la Restauració. Aquest desig és exposat en forma ben explícita a El sagristà de Sant Roc (1873)."
"Soler manté, com a mínim, el lloc tàcitament admès de primer dramaturg del país fins al 1887, any que estrena la seva tragèdia Batalla de reines [...] són més de vint anys d'activitat, i d'èxits. Soler, a més, no s'ha limitat a escriure teatre, sinó que l'ha realitzat. Ell és l'ànima de l'empresa del Teatre Català, el director de la companyia [...]" Fa drama històric d'ambientació medieval (O rei o res, El ferrer de tall, La banda de bastardia, Batalla de reines...), comèdia de costums (L'apotecari d'Olot, L'àngel de la guarda, El Jardí del General, La campana de Sant Llop...), drama rural. "On Soler realitza una aportació més personal és, però, en el drama rural. Els seus personatges més vigorosos i convincents es passegen en aquest tipus de peces. Els ingredients que hi utilitza són diversos: d'una banda una idealització de la família rural catalana, la posseïdora de la terra, amb uns usos i uns costums específics que deriven de l'Edat Mitjana, el temps d'esplendor nacional; d'altra banda una anècdota enrevessada, en la qual hi flota sempre un secret que només un o dos personatges coneixen, i que encurioseix l'espectador. L'anècdota té farbalans de melodrama, amb pinzellades còmiques que descarreguen i que ajuden a preparar el pinyol final. Dins aquest corrent podem considerar-hi La dida (1872), El didot (1876), Senyora i majora (1877), El contramestre (1878), El pubill (1886), L'hereuet (1886), etc."  "intent d'aproximació al realisme amb Les modes (1866)" adaptació d'una obra francesa. 
"El teatre de Soler és un teatre supeditat a l'efectisme. L'autor recercava l'aprovació del seu públic [...] Hom li ha de retreure una bàsica falta d'ambició; o el fet que la seva ambició s'apliqués sobre objectius immediats. Alguns textos, a més, presenten escenes inoportunes, monòlegs desaforats que no vénen a to, i que foren escrits per a poder utilitzar els dots histriònics d'un actor determinat, sense tenir en compte que en patia el conjunt. [...] Les generacions posteriors han estat molt dures en judicar l'obra dramàtica de Soler. I cal admetre que no falten raons per a emprar aquesta duresa." "queda un fet a remarcar [...]: que Soler ha bastit el primer corpus dramàtic que ha calat a fons en aquest país, que els seus drames i comèdies fa més d'un segle que es representen." 

Hi ha seguidors del drama romàntic de Soler, com Josep Feliu i Codina. 
 
 
 

Bibliografia

* Soler, Frederic. Teatre. Barcelona, E. 62 / la caixa, 1981. (MOLC 56).

* Don Jaume el Conqueridor. Barcelona, Millà, 1992.
 

Arnau, Carme. "Pròleg". Frederic Soler. Teatre. Barcelona, E. 62 / la caixa, 1981. (MOLC 56).

Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978.

Fàbregas, Xavier. Aproximació a la història del teatre modern. Barcelona, Curial, 1972.

* Fàbregas, Xavier. "Frederic Soler i el teatre del seu temps".  Riquer /Comas /Molas. Història de la literatura catalana 7. Barcelona, Ariel, 1986.

Morell, Carme. Les paròdies dramàtiques de Frederic Soler i el teatre representat a Barcelona de 1859 a 1866. Tesi doctoral, UIB.

Vinyoles, Joan J. "Estudi lingüístic".  Don Jaume el Conqueridor. Barcelona, Millà, 1992.
 
 
 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA