La memòria ens permet abocar-nos a l'ossera fantasmagòrica del passat. I ens reconeixem en la imatge lunar dels ossos. El passat dels pobles perviu en la memòria dels seus fills d'una manera gairebé química: és com si l'instint d'alenar que té el nadó, dugués aparellat el d'estotjar a qualque racó de la consciència la memòria més preuada i, no per això, més ignorada. La memòria col·lectiva suposa l'existència de formes d'ésser consemblants. Fins i tot -i aquesta afirmació la faig amb totes les reserves del món-, de sentiments força consemblants. Siau qui sou pot ésser sinònim de cofoisme patrioter o l'anunci d'una fatalitat genètica, però en qualsevol cas és una sentència sàvia. Tot allò que creix, ho fa a partir de les arrels pròpies. Els aficionats al flamenc, quan ja han esgotat els adjectius per a elogiar un cantaor, diuen, en espanyol, que la voz le sale de los tobillos. A Biel Majoral (Algaida, 1950) la veu li brosta d'un pou de fondària desconeguda. A Algaida els pous són força profunds i gairebé ningú no s'aventura a baixar-hi. Biel Majoral, sí. Aquest home -escardalenc i amb la pell del color de la terra que l'ha vist créixer-, ha comès la gosadia d'escrutar els racons més obscurs i silents de la memòria per a reconvertir-nos-la en sentiment. Això sols és possible quan la memòria continua viva i té unes possibilitats infinites d'esdevenir una arma de futur. Heus ací que Biel Majoral tresca a l'ossera comuna, però en comptes d'ésser un enterramorts honest, enamora la gent jove amb unes cançons que expressen sensibilitat, ironia o rebel·lia, i són l'exponent d'una Mallorca, tan allunyada de la visió jocfloralista de la majoria dels intel·lectuals de l'Escola Mallorquina, com de la imatge provinciana i carrinclona que va afavorir el maurisme. Aquest compacte de Majoral recull cançons de les primeres dècades del segle XX que cal considerar l'exponent d'un pensament crític i vigorós. Trobam cançons d'afirmació de la identitat que són com un glop d'aigua fresca- Jo sóc mallorquí/ i és la meva glòria/ ésser català/ per la meva història-, de clam social -molt de fred i poca roba/ molta talent i poc pa/ això és lo que sol donar/ el Bonjesús a un pobre- i d'un surrealisme enlluernador -El sen Pirris té un bou/ i el fa jeure dins s'armari,/ i li fa passar el rosari/ tant si vol com si no vol-. Que diferent que és aquesta Mallorca que ens ofereix Majoral, de la Mallorca que ens deien que era la nostra i en la qual tanmateix no ens hi reconeixíem! Els mallorquins senten com a cosa seva la veu i les cançons de Majoral. Potser perquè ell i el seu equip de músics, han decidit apropiar-se de l'alè popular per a fer-nos-en ofrena a través de la seva personalitat inqüestionable. El resultat de tot plegat és un doll de vida.